Skip to content

Sembres

    Sembra directa de glans

      d’alzina i roure sota vegetació secundària
(màquia litoral arbustiva amb o sense pins, Querceto-lentiscetum).

El nostre mètode imita la dispersió natural del gènere Quercus, que consisteix en una relació amb el gaig (Garrulus glandarius). Aquest au de la família dels còrvids enterra milers de glans cada tardor, el mateix fan rosegadors com l’esquirol (Scirius vulgaris) o el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus).

Aquests animals emmagatzemadors aprofiten aquest recurs de cara a l’hivern, però algunes despenses són oblidades o el propietari mor, resultant així la germinació de noves generacions de quercínies.

El nostre mètode manual no altera la rizosfera (ecosistema subterrani) i el seu objectiu és fomentar la regeneració d’ecosistemes de tipus àrid, vida curta i conducta piròfila; com les màquies empobrides on nomès hi ha pi blanc (Pinus halepensis); cap a comunitats madures més humides, duradores i productives; es a dir durisilves com ara alzinars, o planisilves com les rouredes, allà on sigui possible.

Es a dir, a aquells hàbitats potencials per a algun dels 11 tipus de Quercetum del territori català que hagin estat degradats fa força temps i ara s’estiguin recuperant.

La zona de sembra doncs, ha de trobar-se en una fase serial força avançada: ja arbustiva o inclús forestal.

Hem ideat dos mètodes que ens permeten detectar que boscos secundaris poden evolucionar cap a bosc primari:
Sembra en línia: Consisteix a sembrar petites quantitats de glans al llarg d’un recorregut conegut.
Sembra en parcel·la: Un cop detectats aquells punts on la regeneració té més èxit, es sembren allà grans quantitats de glans. 

On s’ha de fer la sembra de gla?

Com que cada comunitat vegetal ha evolucionat per adaptar-se a les condicions climàtiques i edàfiques locals,  sempre s’ha d’optar per potenciar aquesta genética i utilitzar llavor collida d’arbres silvestres de  la mateixa zona on volem sembrar no pas conreats.

Nomès en cas que en un hàbitat s’hi hagin extint tots els arbres reproductors està justificat l’ús de llavor provinent de l’àrea natural més pròxima i similar possible.

Exemple:

La técnica de sembra directa; combinada amb l’estudi de les comunitats vegetals, ens ajuda a identificar i millorar diferents models locals de successió ecològica de manera que mai podriem fer amb una actuació més forçada y artificial; com ara una plantació; ja que les plantes obtingudes viuen en estat silvestre, sense manteniment, si poden.

D’aquesta manera podem anar identificant comunitats secundàries que corresponen a comunitats madures concretes que s’han degradat a diferents ubicacions del nostre litoral:

Garric (Quercus coccifera)

Carrasca (Quercus rotundifolia)

 

Durisilves iberoafricanes

  • Aquelles màquies litorals dominades per vegetació xerófila, climàticament eixutes, sal·linitzat o massa escàs el seu sòl, o en excès degradades, no evolucionen pas cap a alzinar litoral, sinó cap a durisilves més modestes com ara un Querceto-lentiscetum arbori; es a dir cap a un bosc de llentiscles o arboços, o com a molt un carrascar de tipus litoral (Quercetum rotundifoliae) un hàbitat adaptat a la sequera endèmic d’Iberia i el Magreb. 
  • Per tant en aquest hàbitat la sembra de gla o bé no prospera, o nomès amb  Quercus  coccifera o; en el millor dels casos; amb Quercus rotundifolia als millors sòls.
  • Solells calcaris.
  • Dominància de llenyoses xeròfiles o escleròfil·les extremes (Junniperus, Rhamnus licyoides, Olea oleaster, Phyllirea angustifolia).

Durisilves eurosiberianes

  • Aquelles màquies litorals dominades per vegetació escleròfil·la climàticament subhumida que sí evolucionen cap a la durisilva típica o alzinar litoral amb marfull (Viburno-Quercetum ilicis), un bioma selvàtic amb un hàbitat potencial distribuït des del litoral oriental ibéric fins a l’extrem oriental de la conca Mediterrània.
  • Probablement la gla d’alzina catalana (Quercus ilex) és la més apropiada per fer-hi sembra. Si hi ha població aprop; sobretot si el sòl és silici, pot ser viable també la surera (Quercus suber).
  • Dominància de llenyoses escleròfil·les amb tendència laurifòlia (Viburnum tinus, Arbutus unedo, Myrtus communis, Phyllirea latifolia).
  • Obacs  i fondalades. Solanes si el sòl és profund.

Alzina (Quercus ilex)

Surera (Quercus suber)

 

 

Roure valencià (Quercus faginea)

Roure martinenc (Quercus pubescens)

Roure africà (Quercus canariensis)

Roure català (Quercus cerrioides)

Reboll (Quercus pyrenaica)

Roure pènol (Quercus robur)

Roure de fulla gran (Quercus petraea)

 

 

Planisilves

  • Allà on la màquia o bardissa s’enriqueix en vegetació caducifòlia; de fulla ampla i tendra que indica exigència hídrica; és possible l’evolució cap a un bosc de tipus eurosiberià o almenys submediterrani.
  • Planes al·luvials, fondos de vall, cotes mitjanes a muntanyes plujoses.
  • Dominància de llenyoses de fulla caduca (Crataegus monogynia, Cornus sanguinea, Acer sp, Corylus avellana, Rubus sp).
  • També laurifòlies adaptades al fred (Ilex aquifolium, Buxus sempervivens).

 

 

FEU SERVIR SEMPRE GLA DE ROURES DE LA MATEIXA ZONA!

La diversitat de quercínies caducifolies; roures; de Catalunya és molt elevada gràcies  a la nostra situació geogràfica on rebem influència eurosiberiana i iberoafricana, també perque la nostra plana litoral va actuar com a refugi durant períodes de clima extrem; sequeres al Miocè i gelades al Pleistocè; durant la prehistòria:

  • Roure valencià (Quercus faginea) forma extenses rouredes a les terres continentals de ponent, cap a Lleida i Aragó, és la roureda més resistent a la sequera (Violo-Quercetum fagineae). Sembreu a llocs amb boix (Buxus sempervivens) i pinassa (Pinus nigra).
  • Roure martinenc (Quercus pubescens) dominant a l’interior de llevant cap a Barcelona i Girona (Buxo-Quercetum pubescentis). Sembreu a llocs amb boix i pi roig (Pinus sylvestris).
  • Roure africà (Quercus canariensis) fondalades fèrtils properes al litoral, amb preferència sobre sòl silici. Sembreu en hàbitats rics en laurifolis (Viburnum, Arbutus, Laurus, Myrtus).
  • Roure català (Quercus cerrioides) endemisme d’Iberia oriental. fondalades fèrtils i obacs del litoral i prelitoral. Sembreu en hàbitats rics en laurifolis com l’africà.
  • Roure reboll (Quercus pyrenaica) al nostre país ubicat nomès a Prades (Tarragona), sembreu sota sotabosc de pi roig (Pinus sylvestris).
  • Roure pènol (Quercus robur) exigent en condicions atlàntiques, sembreu a bardisses, landes de falguera i brugueres sobre sòl fèrtil i humit a planes o fons de vall de comarques plujoses (Vall d’Aran, La Garrotxa, La Selva). El roure pènol és en perill d’extinció al litoral català, ja que nomès ocuparía aquells sòls més fèrtils d’alguns hàbitats de ribera. En l’actualitat la Roureda de Can Verdalet, a Tordera, n’és el seu darrer nucli ben conservat al litoral català. Es tracta de l’única roureda inundable del país!
  • Roure de fulla gran (Quercus petraea) sembreu a brugueres i landes de muntanya plujosa o fons de vall. a llocs amb pi roig, aurons, freixe, cirerer bord… Al litoral català existeix la subespècie primitiva Quercus petraea huguetiana.

La sembra directa

 

Durant la tardor fem Jornades Belloteres on practiquem la recol·lecció i  sembra directa de glans.